Al principi de l’assignatura estava intrigada en quin camí seguiríem d’aquest gran món dels mitjans de comunicació. Ha estat bàsicament el de la televisió. He de dir que ho he trobat molt interessant, el fet de parlar d’un element que es troba totalment dins les nostres vides penso que és molt útil. La televisió és un aparell que tenim molt proper, el mirem gairebé perquè sí, sense pensar quan tenim els ulls clavats a la pantalla. Igual que explica Pere Calders en el conte Invasió Subtil (entrades de Ficció II i III), els mitjans de comunicació, sobretot la televisió, no sols en ha envaït subtilment, sinó que té un lloc preferent a les nostres vides, fins i totpodem comprar el moble del menjador en funció de la televisió que volem. I és en aquests aparells quotidians, d’aparença inofensiva, davant dels quals hauríem d’adoptar una actitud crítica.
Amb aquesta assignatura he agafat aquesta mirada més crítica davant la televisió i els mitjans de comunicació en general. He deixat la postura de mirar la televisió de manera passiva, sense pensar. M’ha ajudat també a donar explicacions a fets que em rondaven pel cap, per exemple el perquè dels Realities. Inclús he reflexionat sobre temes que n’hi m’havia plantejat anteriorment, per exemple la potencialitat educativa de la publicitat.
Rellegint les entrades del bloc realitzat veig que m’he anat fent una mica més experta sobre els mitjans de comunicació. També veig que entrada rere entrada, ara tinc un munt d’enllaços d’articles d’opinió, de propostes didàctiques... Gràcies a aquesta assignatura i en especial a la confecció del bloc, he descobert molt material sobre aquest tema.
En conclusió, he pres consciència, encara més, que és de vital importància una educació davant la televisió i dels mitjans de comunicació, i adoptar una mirada crítica per tal d’agafar el propi “mando” de què es mira i què no, de distingir allò real del muntatge, i de no deixar-se influenciar per no acabar sent una ovelleta que simplement segueix al ramat sense criteri.
L’anunci que destaco és el segon anunci de la sèrie de televisors Bravia de Sony, de l’any 2006.
El primer anunci de la sèrie (el de les boletes de colors botant pels carrers) es va fer famós per la seva espectacularitat, originalitat i posada en escena. Sorprenia que per anunciar un simple televisor (potser no tan simple) s’utilitzessin tants mitjans i tant esforç.
El segon anunci, el que destaco, és igual o més espectacular que el primer, ja que en comptes d’utilitzar pilotes saltaries, fan explosions de pintura de colors, gairebé com si fossin focs artificials, sobre una barriada amb els seus jardins.
Per qui estigui interessat en les dades, l’anunci es diu “Paint”, el rodatge es va realitzar a Glasgow, va durar 10 dies i van intervenir 250 persones. Es van utilitzar 70.000 litres de pintura (només 20 persones es van encarregar d’aquesta feina) i focs artigicials per aconseguir aquest espectacular anunci. La neteja va durar 5 dies i va ser realitzar per 60 persones. Es va utilitzar un tipus de pintura no tòxica que es netejava fàcilment amb aigua (inclús era comestible). La música pertany a l’obertura de l’òpera La Gazza Ladra de Rossini. La direcció va ser a càrrec de va ser dirigit per Jonathan Glazer. Aquí teniu un vídeo del rodatge:
La sèrie d’anuncis d’aquests televisors ha continuat. El 2007 en van fer un on apareixien conills de plastilina, i el 2008 un altre on van recobrir una piràmide amb fil.
Impacte
El què m’impressiona d’aquest anunci és lo espectacular que és, el gran muntatge que ha suposat. A més, trobo que la música està molt ben escollida, li dóna força. Tots els anuncis d’aquesta sèrie són espectaculars, i tots venen perfectament el producte (els colors de la tele), però m’agrada especialment el segon per la coordinació que han realitzat amb les explosions de pintura i la música.
Buscant l’anunci de Sony m’he topat amb aquest anunci que trobo que val la pena que mireu. No us desvetllo què anuncia. Només comentaré que, tot i la brevetat, l’anunci aconsegueix crear una història, una intriga de saber què passa, de saber si tota la gent que apareix va a la guerra... L’inici de l’anunci m’ha fet adoptar una postura seriosa i una mica tràgica. El desenllaç, desenfadat, m’ha sorprès molt i m’ha arrencat un somriure.
A partir d’aquests anuncis es poden treure conclusions de quin tipus de publicitat impacta:
- Escenes espectaculars, grans muntatges
- Històries que creen intriga i tenen un desenllaç sorprenent
A més, afegiria que també commouen els anuncis:
- emotius: anuncis que descriuen sentiments i ens fan posar al lloc dels personatges. Per exemple aquest de Colacao i R. Nadal, que parla dels sentiments d’una mare cap al seu fill.
Però penso que els millors anuncis per reflexionar, per crear esperit crític i per educar en valors són els anuncis poc ètics, els que transmeten els valors contraris als que volem. A partir del què no es vol, es pot demanar als alumnes que construeixin anuncis amb valors més positius que es vulguin transmetre. Trobo que és més fàcil construir un anunci ètic, havent reflexionat prèviament sobre el què no és ètic.
Per Agüera i Soler[1] és molt important l’educació en publicitat: “En una societat en què la publicitat ens envolta constantment i de manera cada cop més acceptada, alhora que subreptícia, l’aprenentatge de la lectura del missatge publicitari esdevé fonamental.”
Quilo Martínez[2]exposa que “des del punt de vista de l’educador, la publicitat adquireix una importància vital, ja que pel gran impacte que té en la ment juvenil s’ha transformat en un element que en molts casos dificulta la feina de formar i educar avui en valors.”
Reclama “una indispensable adequada educació en aquest camp, que ajudi a una presa de consciència de la realitat del fenomen i permeti enfrontar-s’hi amb una actitud més crítica. Una educació que no només es quedi en l’anàlisi del contingut global dels missatges que rep el públic, sinó que permeti conèixer també l’altra cara de la moneda: els esquemes de funcionament de la realitat publicitària tal com són, amb les tècniques i els mètodes propis. Un coneixement bàsic, no diem professional, sobre les tècniques publicitàries pot permetre als joves fer front amb més èxit a tota possible manipulació.”
També parla del control de la publicitat i explica que “el codi d’autodisciplina de la Confederació General de la Publicitat imposa que la publicitat sigui honrada, veraç i correcta, que es pugui reconèixer com a tal, que no s’assenti en la superstició, en la credulitat, en la por, en la violència, i en la vulgaritat; que no ofengui les conviccions morals i que no contingui elements que pugin considerar-se perjudicials per als nens. ”
Es compleixen aquestes normes, o diguem-ne intencions, en la publicitat que veiem cada dia a la televisió, a la premsa o a les tanques publicitàries de les carreteres i ciutats? Pot ser que en alguns casos sí, però la veritat és que una gran quantitat de missatges publicitaris fan molt poc cas d’aquest anomenat codi d’autodisciplina. Com per exemple el següent:
Què tenen a veure els vols de Ryanair amb els ossos polars? Un vol europeu produeix per passatger, com a mitjana, uns 400 kg de gasos CO2 (responsables de “l’efecte hivernacle”). Perquè ens fem una idea del què això significa, PlaneStupidescull un animal de pes equivalent, l’ós polar, i el deixa caure des dels aires. Bàrbar. Però sembla que, a aquestes altures, la letra sólo con sangre entra.
El reportatge “Criatures consumidores” de 60 minuts (2009) planteja qüestions urgents sobre l'ètica de l’ús de tècniques de la psicologia, l'antropologia i la neurociència del marketing infantil, i el seu impacte en la salut i el benestar dels infants.
En aquest article del bloc ¿Niños frente a la tele o la tele frente a los niños? es parla concretament de la publicitat dirigida alls nens i nenes.
En aquest article (2000) del diari El Mundo parla sobre uns anuncis de joguines que es van retirar per falta d’ètica: excés de violència, animació figurada…
Lapublicitat, com a pràctica comunicativa que és, segons Revilla Basurto[1] “és una forma específica d’acció social que intervé en elsprocessos de producció i reproducció social.”
.
El sociòleg Josep Vicent Marquès [2] es pregunta si ens trobem en una societat de consum, però l’acaba classificant de societat de producció i no de consum. Ho justifica dient que “no és la producció la que s’ajusta a les necessitats dels consumidors, sinó el consumidor el que s’ajusta, mitjançant la publicitat, a allò que s’ha produït de manera prèvia”. Afegeix que “la sobirania del consumidor és un mite. És el dret a decidir segons l’accessori no segons el fonamental, el dret a trair una forma de ser manipulat però no a optar entre ser lliure o manipulat.”
Explica que “la societat en què avui vivim és el producte de l’evolució del capitalisme.En la primera fase del capitalisme la revolució industrial permeté per primera vegada la producció de grans quantitats dels objectes estrictament indispensables per a la supervivència”. Però què ocorre quan les necessitats ja estant cobertes? El què ha succeït és que s’ha continuat produint, sense haver-se mai qüestionar aquest fet, i s’han anat diferenciant els models d’objectes. “D’aquí que la producció presenti una gran aparença de diversitat però sempre dins del mateix esquema (...), productes congruents amb la forma de vida que imposa el capitalisme”.
“Aquests productes seran reforçats per la publicitat per tal d’assegurar que en el mínim de temps possible allò que els capitalistes han decidit produir siga a posteriori desitjat pels consumidors (...). La publicitat, vista pels crítics, crea falses necessitats (...). La societat dita de consum no ha inventat necessitats ni les ha satisfet. S’ha limitat a distorsionar-les, desestructurar-les i associar-les a una sopa de sobre, a un cotxe esportiu o a uns calçotets.”
Baudrillard[3] parla sobre la diversificació aparent dels objectes que he anomenat anteriorment, concretament parla de l’estratègia de la publicitat de personalització, autoseducció i diferenciació marginal. Explica que “només cal analitzar l’estructura narrativa de la presentació publicitària de qualsevol producte per apreciar com la referència a l’objecte en sí mateix passa a un segon pla, en front a l’accent que es posa a les seves virtuts estètiques i als seus trets originals i personalitzadors, que es constitueixen de mode inexorable en una de les vies d’accés a la nova ciutadania; al paradís del consens. Cada objecte de consum –i de desig- ens transformarà en un ser únic que es separa dràsticament de la munió solitària.” Afegeix que “d’aquesta manera s’institueix progressivament una nova modalitat d’integració social (...), que no és dirigida per un centre de dominació clarament perceptible, sinó governada per una lògica impersonal que escapa moltes vegades al control dels propis actor (...)”.
Focault també parla d’aquesta descentralització del poder, si en voleu saber més aneu a l’article Moda i publicitat de Gustavo de Armas, al subapartat de La publicitat, nou escenari.
Passaré a comentar un parell de vídeos proposats:
Vídeo deFernando Herrero (Tiempo-BBDO) Mirem molta publicitat, segona un estudi de l’agència de mitjansInitiative (2006), els espanyols ens “empassem” diàriament 92 anuncis publicitaris. Per tant, els publicitaris s’esforcen per fer els anunci atraients pels consumidors. La tasca dels publicitaris és fer anuncis, d’això depèn del seu negoci. Però, qui es cuida de qüestionar el fet de veure, en el major dels casos passiva- o involuntàriament, tanta quantitat de publicitat?
Vídeo deEnrique Astuy (Delvico Red Cell) Enrique Astuy parla de la diferència marginal anomenada anteriormente. Diu que la publicitat ho és TOT, no hi ha diferència rellevant entre els productes, li dona el nom la marca, i la imatge que es construeix del producte a través de la publicitat. Els anuncis sedueixen doncs als consumidors a voler la identitat que el producte “desprèn”.
Referent a la mala reputació de la publictat, Xtec té un espai dedicat on es pregunta si “Podem fer alguna cosa davant la publicitat”. Explica que “la publicitat mai ha tingut molt bona reputació, les teories de la publicitat subliminal tampoc li han ajudat a llevar-li l'estigma de manipuladora.”
[1]Revilla Basurto: “Comunicación y Reproducción Social: la Estrategia Conservadora”, Razón y Palabra. (1977) [2]Josep Vicent Marquès (sociòleg). No és Natural. Capítol: La societat de producción contra el consumidor. Ed. Tres i Quatre. València. (1990) [3]Jean Baudrillard. El énfasis és nuestro
Em dic Berta Iglesias, sóc estudiant de Pedagogia a la UB i el fi d'aquest bloc és reflexionar sobre temes de l'assignatura de Pedagogia dels Mitjans de Comunicació.
