1-Telerealitat: teatre sense qualitat

Després d’haver vist el programa de Telemonegal (emès per Barcelona TV) i d’haver parlat a classe sobre el polèmic tema “Belen Esteban”, opino que el què ens venen com a Teleralitat no té res de real, sinó que és un muntatge de la realitat, o sigui pur teatre, amb el fi de vendre. En un moment donat entren a la vida dels espectadors personatges fins llavors anònims, els quals magnifiquen certes circumstàncies de la seva vida, esdevenen tema d’opinió pública, i tot d’una tornen a desaparèixer sense quedar en record de ningú. El més sorprenent és que el públic d’aquesta “teleralitat” sap que és espectacle, però tot i així ho continua mirant. D’aquesta manera l’espectador es consola veient que hi ha persones en pitjor situació que la seva. Aquesta gran mentida, doncs, crea (i manté) un negoci que mou grans quantitats de diners.

Però on queda la qualitat? On queda la idea de la televisió com a mitjà per educar? On queda la -per desgràcia- utopia de la cultura visual que permet accés autònom i il·limitat a fonts de coneixement?[1] On queda l’acord de l’equiparació de la qualitat als índex d’audiència?[2]

Avui en dia la premissa dels programes de televisió, sobretot pel què fa a la telerealitat és la següent: ”quant pitjor, millor”. Jordi Balló[3] explica que les grans productores audiovisuals han basat la seva fortuna empresarial en la degradació imparable de continguts i es justifica dient que si és així és perquè és el què vol el públic. Però on queden els principis? Una televisió no pot vanagloriar-se de la seva pròpia hipocresia!

---

[1] Postura que alava els efectes de la cultura visual, segons Xavier Laborda (professor de Lingüíistica a la UB). Crecer con medios electrónicos
[2] Eva Pujadas (professora de Comunicació Audiovisual a la UPF): El concepto de calidad. Para todos los gustos.
[3] Jordi Balló (professor de Comunicació Audiovisual a la UPF). El recurso a la infancia