Ramon Breu[1] ens parla sobre
El seu èxit es deu a que són productes de cost baix, capaços de generar molts ingressos publicitaris i de nodrir de continguts altres programes. Jo hi afegiria que una altra clau essencial de l’èxit és que han aconseguit una immensa audiència.
N’hi ha de molts tipus, de gent famosa, de rics, de futbolistes, d’aspirants a cantatns, de belles glòries de la cançó, de futuròlegs, etc.
Però tot no és tan real com aparenta semblar. Tot, absolutament tot, està preparat. En cap moment es produeix la pretesa espontaneïtat, ja que es manipulen les situacions a l’estudi de televisió. En el procés de muntatge sempre hi ha un filtre que tria què deixarà veure i què no. Si en aquest equip de producció hi ha males intencions, poden arribar a perjudicar molt al personatge en qüestió.
La producció juga amb la imatge i el so. Pel què fa a la imatge, la càmera pot permetre a l’espectador veure tot el pla, o també pot permetre només veure una part de l’escena. El què fa el primer recurs és no amagar res (aparentment). En el segon recurs, l’espectador se sent que s’està perdent alguna cosa. Aquest segon recurs aconseguir que el públic tingui curiositat per allò que passa on la càmera no enfoca, i així continuï mirant per veure si en algun moment pot saber què passa.
A més, els moviments de càmera també transmeten continguts. Per exemple, un moviment ràpid de càmera transmetrà acció.
Pel què fa al so, també existeix una gran gama de possibilitats . Per exemple, actes o frases que es volen destacar s’acompanyen amb una sintonia que cridi l’atenció.
Tots aquests afectes poden acabar ridiculitzant la realitat, i els personatges, que s’estant mostrant.
En fi, que aquesta manipulació de la realitat acaba produint una "realitat" que supera la ficció...
No hay comentarios:
Publicar un comentario