He comparat les Vanguàrdies del 1963 al 2003, concretament de l’11 de setembre. He triat aquesta data, entre d’altres coses, perquè tenia curiositat per si es parlava de la Diada de Catalunya, de l’11-S d’Estats Units...
La comparació és en aquesta taula (si la cliqueu es veu més gran):
Criteris periodístics per seleccionar que un fet sigui notícia (treballats a classe):
-Excepcionalitat del fet: que el fet sigui poc habitual
-Conseqüències per a la població: serà notícia allò que afecti a moltes persones
-Rellevància dels personatges: un fet poc important que afecti a una persona molt coneguda pot ser notícia.
-Proximitat emocional: serà notícia perquè ha succeït aprop de on som o perquè les persones implicades ens són propers.
-Proximitat temporal: el què acaba de passar és més notícia que el què va passar ahir, encara que el què passés ahir tingués més importància.
-Existència d’imatges: en televisió si un fet té imatges té més possibilitats de ser noticia que un que no en tingui.
-Efecte agenda per reproduir temes importants en un moment donat.
Una “persona informada”, des del meu punt de vista, és qui sap què passa a on viu i també sap què passa a un entorn no tant proper.
Penso que és important estar informat ja que vivim en un món cada dia més globalitzat, on la informació és fa necessària per poder mantenir la interconnexió amb la resta de la comunitat. Si aquesta informació no existeix la comunicació es trenca.
I sobre què hem d’estar informats concretament? Doncs, a grans trets, sobre allò que ens afecti, ja sigui per bé o per mal.
Però ens pensem que estem informats pel sol fet de mirar els informatius d’una sola cadena de televisió. No pensem en la possibilitat de, per exemple, mirar dos telenotícies de diferents canals i contrastar la informació. Simplement, ens ho empassem, ho considerem vàlid i ens sentim satisfets, ben informats. Llavors sortim al carrer i parlem d’aquests temes amb els nostres amics, coneguts, companys de feina, pensant que sabem la veritat del món.
No hem d’oblidar, però, que els informatius no són neutres, tècnicament no es pot ser neutral, sempre existirà un mínim posicionament. Aquest posicionament té la intenció de “crear” opinió als espectadors, aconseguir que aquests pensin com els informatius que estant veient, per així sumar-se al seu grup, o al contrari, per a què s’adonin que pensen totalment diferent i es posicionin a l’altre bàndol.
Però és que a més, darrera dels telenotícies, en la majoria de casos hi ha manipulació. Manipulen la informació portant-la al seu terreny, i explicant-nos només el què els interessa, fins i tot creant “realitats” poc certes.
Us deixo un video d’un exemple de manipulació informativa de la Sexta:
Treure una frase de context i donar-li un altre sentit és molt fàcil... però pot portar conseqüències tals com la de que alguns pensin que es vol començar una guerra!
Per últim vull comentar que la majoria de notícies que ens transmeten són negatives, segurament perquè criden més l’atenció i venen més. És un bon justificant pel què fa a temes de mercat, però pel què fa al fet d’estar informat, penso que no. Tenim dret a estar informat d’esdeveniments agradables!
Tot i que la telerealitat té molta audiència, pocs espectadors reconeixen que miren aquest tipus de televisió. Molts diuen que no els hi agrada, però la veritat es que hi queden enganxats.
I com és que enganxa? Veure gent més desastre, més poc afortunada... que hom propi, enganxa. Veure gent que triomfa també, ja que fa pensar que hom pot obtenir èxit a la vida.
El fet que la telerealitat ensenyi i expliqui aspectes privats de la vida d’altres, es comparable al fet d’espiar als veïns, el qual és un fet mal vist. Per aquesta causa els espectadors els produeix vergonya dir que ho miren.
La teleralitat ha canviat el concpete de “ser famós”. Ara ser famós és fàcil, ser famós no té perquè voler dir haver fet grans coses. La definició actual de “una persona famosa” és una persona que molta gent coneix.
Si un adult mira telerealitat se suposa que distingeix realitat creada de realitat real, valgui la redundància. Però, què passa amb els infants? Són més vulnerables, pensaran que la realitat que presenten els mitjans de comunicació és la real... Quines mesures s’han de prendre? Penso que moltes més de les que hi ha actualment, començant perconservar l’horari protegit. Per tant estic proposant control. A més també, educació audiovisual: que quan el nen/a mira la televisió tingui un adult al costat per parlar del programa en qüestió, perquè l’adult li obri els ulls, el faci distingir entre muntatge i realitat, i el faci ser crític.
Us proposo un vídeo del programa "Mira'm bé", que està penjat al Blog de l'Edu3.cat. Està dirigit als més joves i explica què és la Teleralitat, té com objectiu, doncs, educar en la Comunicació audiovisual
També us proposo un blog que, al llarg de les seves entrades, es pregunta si és la tele que gira al voltant dels nens o si són els nens giren al voltant de la tele.
Som els espectadors que hem de dir fins a on volem arribar. Si veritablement no volem telerealitat, canviem de canal!
Em dic Berta Iglesias, sóc estudiant de Pedagogia a la UB i el fi d'aquest bloc és reflexionar sobre temes de l'assignatura de Pedagogia dels Mitjans de Comunicació.
