Al principi de l’assignatura estava intrigada en quin camí seguiríem d’aquest gran món dels mitjans de comunicació. Ha estat bàsicament el de la televisió. He de dir que ho he trobat molt interessant, el fet de parlar d’un element que es troba totalment dins les nostres vides penso que és molt útil. La televisió és un aparell que tenim molt proper, el mirem gairebé perquè sí, sense pensar quan tenim els ulls clavats a la pantalla. Igual que explica Pere Calders en el conte Invasió Subtil (entrades de Ficció II i III), els mitjans de comunicació, sobretot la televisió, no sols en ha envaït subtilment, sinó que té un lloc preferent a les nostres vides, fins i totpodem comprar el moble del menjador en funció de la televisió que volem. I és en aquests aparells quotidians, d’aparença inofensiva, davant dels quals hauríem d’adoptar una actitud crítica.
Amb aquesta assignatura he agafat aquesta mirada més crítica davant la televisió i els mitjans de comunicació en general. He deixat la postura de mirar la televisió de manera passiva, sense pensar. M’ha ajudat també a donar explicacions a fets que em rondaven pel cap, per exemple el perquè dels Realities. Inclús he reflexionat sobre temes que n’hi m’havia plantejat anteriorment, per exemple la potencialitat educativa de la publicitat.
Rellegint les entrades del bloc realitzat veig que m’he anat fent una mica més experta sobre els mitjans de comunicació. També veig que entrada rere entrada, ara tinc un munt d’enllaços d’articles d’opinió, de propostes didàctiques... Gràcies a aquesta assignatura i en especial a la confecció del bloc, he descobert molt material sobre aquest tema.
En conclusió, he pres consciència, encara més, que és de vital importància una educació davant la televisió i dels mitjans de comunicació, i adoptar una mirada crítica per tal d’agafar el propi “mando” de què es mira i què no, de distingir allò real del muntatge, i de no deixar-se influenciar per no acabar sent una ovelleta que simplement segueix al ramat sense criteri.
L’anunci que destaco és el segon anunci de la sèrie de televisors Bravia de Sony, de l’any 2006.
El primer anunci de la sèrie (el de les boletes de colors botant pels carrers) es va fer famós per la seva espectacularitat, originalitat i posada en escena. Sorprenia que per anunciar un simple televisor (potser no tan simple) s’utilitzessin tants mitjans i tant esforç.
El segon anunci, el que destaco, és igual o més espectacular que el primer, ja que en comptes d’utilitzar pilotes saltaries, fan explosions de pintura de colors, gairebé com si fossin focs artificials, sobre una barriada amb els seus jardins.
Per qui estigui interessat en les dades, l’anunci es diu “Paint”, el rodatge es va realitzar a Glasgow, va durar 10 dies i van intervenir 250 persones. Es van utilitzar 70.000 litres de pintura (només 20 persones es van encarregar d’aquesta feina) i focs artigicials per aconseguir aquest espectacular anunci. La neteja va durar 5 dies i va ser realitzar per 60 persones. Es va utilitzar un tipus de pintura no tòxica que es netejava fàcilment amb aigua (inclús era comestible). La música pertany a l’obertura de l’òpera La Gazza Ladra de Rossini. La direcció va ser a càrrec de va ser dirigit per Jonathan Glazer. Aquí teniu un vídeo del rodatge:
La sèrie d’anuncis d’aquests televisors ha continuat. El 2007 en van fer un on apareixien conills de plastilina, i el 2008 un altre on van recobrir una piràmide amb fil.
Impacte
El què m’impressiona d’aquest anunci és lo espectacular que és, el gran muntatge que ha suposat. A més, trobo que la música està molt ben escollida, li dóna força. Tots els anuncis d’aquesta sèrie són espectaculars, i tots venen perfectament el producte (els colors de la tele), però m’agrada especialment el segon per la coordinació que han realitzat amb les explosions de pintura i la música.
Buscant l’anunci de Sony m’he topat amb aquest anunci que trobo que val la pena que mireu. No us desvetllo què anuncia. Només comentaré que, tot i la brevetat, l’anunci aconsegueix crear una història, una intriga de saber què passa, de saber si tota la gent que apareix va a la guerra... L’inici de l’anunci m’ha fet adoptar una postura seriosa i una mica tràgica. El desenllaç, desenfadat, m’ha sorprès molt i m’ha arrencat un somriure.
A partir d’aquests anuncis es poden treure conclusions de quin tipus de publicitat impacta:
- Escenes espectaculars, grans muntatges
- Històries que creen intriga i tenen un desenllaç sorprenent
A més, afegiria que també commouen els anuncis:
- emotius: anuncis que descriuen sentiments i ens fan posar al lloc dels personatges. Per exemple aquest de Colacao i R. Nadal, que parla dels sentiments d’una mare cap al seu fill.
Però penso que els millors anuncis per reflexionar, per crear esperit crític i per educar en valors són els anuncis poc ètics, els que transmeten els valors contraris als que volem. A partir del què no es vol, es pot demanar als alumnes que construeixin anuncis amb valors més positius que es vulguin transmetre. Trobo que és més fàcil construir un anunci ètic, havent reflexionat prèviament sobre el què no és ètic.
Per Agüera i Soler[1] és molt important l’educació en publicitat: “En una societat en què la publicitat ens envolta constantment i de manera cada cop més acceptada, alhora que subreptícia, l’aprenentatge de la lectura del missatge publicitari esdevé fonamental.”
Quilo Martínez[2]exposa que “des del punt de vista de l’educador, la publicitat adquireix una importància vital, ja que pel gran impacte que té en la ment juvenil s’ha transformat en un element que en molts casos dificulta la feina de formar i educar avui en valors.”
Reclama “una indispensable adequada educació en aquest camp, que ajudi a una presa de consciència de la realitat del fenomen i permeti enfrontar-s’hi amb una actitud més crítica. Una educació que no només es quedi en l’anàlisi del contingut global dels missatges que rep el públic, sinó que permeti conèixer també l’altra cara de la moneda: els esquemes de funcionament de la realitat publicitària tal com són, amb les tècniques i els mètodes propis. Un coneixement bàsic, no diem professional, sobre les tècniques publicitàries pot permetre als joves fer front amb més èxit a tota possible manipulació.”
També parla del control de la publicitat i explica que “el codi d’autodisciplina de la Confederació General de la Publicitat imposa que la publicitat sigui honrada, veraç i correcta, que es pugui reconèixer com a tal, que no s’assenti en la superstició, en la credulitat, en la por, en la violència, i en la vulgaritat; que no ofengui les conviccions morals i que no contingui elements que pugin considerar-se perjudicials per als nens. ”
Es compleixen aquestes normes, o diguem-ne intencions, en la publicitat que veiem cada dia a la televisió, a la premsa o a les tanques publicitàries de les carreteres i ciutats? Pot ser que en alguns casos sí, però la veritat és que una gran quantitat de missatges publicitaris fan molt poc cas d’aquest anomenat codi d’autodisciplina. Com per exemple el següent:
Què tenen a veure els vols de Ryanair amb els ossos polars? Un vol europeu produeix per passatger, com a mitjana, uns 400 kg de gasos CO2 (responsables de “l’efecte hivernacle”). Perquè ens fem una idea del què això significa, PlaneStupidescull un animal de pes equivalent, l’ós polar, i el deixa caure des dels aires. Bàrbar. Però sembla que, a aquestes altures, la letra sólo con sangre entra.
El reportatge “Criatures consumidores” de 60 minuts (2009) planteja qüestions urgents sobre l'ètica de l’ús de tècniques de la psicologia, l'antropologia i la neurociència del marketing infantil, i el seu impacte en la salut i el benestar dels infants.
En aquest article del bloc ¿Niños frente a la tele o la tele frente a los niños? es parla concretament de la publicitat dirigida alls nens i nenes.
En aquest article (2000) del diari El Mundo parla sobre uns anuncis de joguines que es van retirar per falta d’ètica: excés de violència, animació figurada…
Lapublicitat, com a pràctica comunicativa que és, segons Revilla Basurto[1] “és una forma específica d’acció social que intervé en elsprocessos de producció i reproducció social.”
.
El sociòleg Josep Vicent Marquès [2] es pregunta si ens trobem en una societat de consum, però l’acaba classificant de societat de producció i no de consum. Ho justifica dient que “no és la producció la que s’ajusta a les necessitats dels consumidors, sinó el consumidor el que s’ajusta, mitjançant la publicitat, a allò que s’ha produït de manera prèvia”. Afegeix que “la sobirania del consumidor és un mite. És el dret a decidir segons l’accessori no segons el fonamental, el dret a trair una forma de ser manipulat però no a optar entre ser lliure o manipulat.”
Explica que “la societat en què avui vivim és el producte de l’evolució del capitalisme.En la primera fase del capitalisme la revolució industrial permeté per primera vegada la producció de grans quantitats dels objectes estrictament indispensables per a la supervivència”. Però què ocorre quan les necessitats ja estant cobertes? El què ha succeït és que s’ha continuat produint, sense haver-se mai qüestionar aquest fet, i s’han anat diferenciant els models d’objectes. “D’aquí que la producció presenti una gran aparença de diversitat però sempre dins del mateix esquema (...), productes congruents amb la forma de vida que imposa el capitalisme”.
“Aquests productes seran reforçats per la publicitat per tal d’assegurar que en el mínim de temps possible allò que els capitalistes han decidit produir siga a posteriori desitjat pels consumidors (...). La publicitat, vista pels crítics, crea falses necessitats (...). La societat dita de consum no ha inventat necessitats ni les ha satisfet. S’ha limitat a distorsionar-les, desestructurar-les i associar-les a una sopa de sobre, a un cotxe esportiu o a uns calçotets.”
Baudrillard[3] parla sobre la diversificació aparent dels objectes que he anomenat anteriorment, concretament parla de l’estratègia de la publicitat de personalització, autoseducció i diferenciació marginal. Explica que “només cal analitzar l’estructura narrativa de la presentació publicitària de qualsevol producte per apreciar com la referència a l’objecte en sí mateix passa a un segon pla, en front a l’accent que es posa a les seves virtuts estètiques i als seus trets originals i personalitzadors, que es constitueixen de mode inexorable en una de les vies d’accés a la nova ciutadania; al paradís del consens. Cada objecte de consum –i de desig- ens transformarà en un ser únic que es separa dràsticament de la munió solitària.” Afegeix que “d’aquesta manera s’institueix progressivament una nova modalitat d’integració social (...), que no és dirigida per un centre de dominació clarament perceptible, sinó governada per una lògica impersonal que escapa moltes vegades al control dels propis actor (...)”.
Focault també parla d’aquesta descentralització del poder, si en voleu saber més aneu a l’article Moda i publicitat de Gustavo de Armas, al subapartat de La publicitat, nou escenari.
Passaré a comentar un parell de vídeos proposats:
Vídeo deFernando Herrero (Tiempo-BBDO) Mirem molta publicitat, segona un estudi de l’agència de mitjansInitiative (2006), els espanyols ens “empassem” diàriament 92 anuncis publicitaris. Per tant, els publicitaris s’esforcen per fer els anunci atraients pels consumidors. La tasca dels publicitaris és fer anuncis, d’això depèn del seu negoci. Però, qui es cuida de qüestionar el fet de veure, en el major dels casos passiva- o involuntàriament, tanta quantitat de publicitat?
Vídeo deEnrique Astuy (Delvico Red Cell) Enrique Astuy parla de la diferència marginal anomenada anteriormente. Diu que la publicitat ho és TOT, no hi ha diferència rellevant entre els productes, li dona el nom la marca, i la imatge que es construeix del producte a través de la publicitat. Els anuncis sedueixen doncs als consumidors a voler la identitat que el producte “desprèn”.
Referent a la mala reputació de la publictat, Xtec té un espai dedicat on es pregunta si “Podem fer alguna cosa davant la publicitat”. Explica que “la publicitat mai ha tingut molt bona reputació, les teories de la publicitat subliminal tampoc li han ajudat a llevar-li l'estigma de manipuladora.”
[1]Revilla Basurto: “Comunicación y Reproducción Social: la Estrategia Conservadora”, Razón y Palabra. (1977) [2]Josep Vicent Marquès (sociòleg). No és Natural. Capítol: La societat de producción contra el consumidor. Ed. Tres i Quatre. València. (1990) [3]Jean Baudrillard. El énfasis és nuestro
(…) Sí, és clar, són rodamóns i es fiquen pertot arreu. Me’l vaig tornar a mirar i asseguro que cap detall, ni en la roba ni en la figura, no delatava la seva procedència japonesa. Fins i tot duia un escut del Futbol de Club Barcelona a la solapa.
Aquest relat tracta del següent: a l'Hostal Punta Marina de Tossa hi ha el protagonista de la història (el propi narrador). Aquest, es passa l'estona intentant convence's que un home totalment català és un japonès simplement perquè té la fòbia que els immigrants els envairan. Acaba amb la conclusió que si tots envaeixen com aquell "japonès" del restaurant serà difícil evitar-ho.
Els valors que es podrien treballar sobre aquesta història són evitar prejudicis, ja siguin bons o dolents, que poden existir envers als immigrants d’una ètnica determinada: per exemple, japonesos formals, educats, estudiosos... També es podria incidir en el respecte cap a altres cultures diferents a la pròpia. Per últim, es podria intentar evitar el pensament de que els immigrants envaeixen a la zona a on es desplacen, i fer comprendre que és possible una convivència amb més d’una cultura. Tots aquests valors el narrador de la història, a primera vista, no els comparteix, són contraris als seus, però el fet que la història desprengui certa ironia fa sobreentendre que en el fons transmet aquests valors.
A l'Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals. A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc. (…)
He escollit un conte de Pere Calders, per la brevetat que aquest gènere narratiu comporta, el qual demana un inici i final curt i concís.
El conte comença presentant-nos un japonès, però un japonès que desconcerta al narrador. I perquè el desconcerta? Aquest interrogant serà un recurs que animarà al lector a continuar llegint per saber més sobre aquest japonès peculiar. La història continua explicant més aspectes confosos, com que el japonès no té els ulls oblics. Aquests elements van creant intriga i van “enganxant” al lector.
Si hagués de representar amb imatges l’inici d’aquesta història, faria plans sencers del personatge que narra la història, de manera que l’especatador el pogués veure clarament. També faria primers plans de la seva cara desconcertada, per tal que aquest sentiment arribés al públic. Del personatge suposadament japonès no en faria plans sencers,per conservar l’interrogant de si és japonès o no fins al final, sinó que l’enfocaria poc, d’esquena i de cara però de manera parcial: les mans, la boca, els seus ulls no oblics...
-Funcions: Ja en els temps de la Grècia clàssica Aristòtil ens parlava de la funció catàrtica de les tragèdies: “els espectadors mitjançant la contemplació de la tragèdia i mitjançant la seva participació anímica en la mateixa, sotmeten el seu esperit a profundes commocions que serveixen per purgar-lo”(Per saber més de la catarsis ves aquí).
Jean-Marie Schaeffer[1] també ens parla de la funció de la ficció. Aborda la qüestió definint la ficció com a “fingiment lúdic compartit”. Afirma que “la funció del fingiment lúdic és crear un univers imaginari i empènyer al receptor a submergir-se en aquest univers, no induir-lo a creure que aquest és un univers imaginari és un univers real”. Per tant, ens parla clarament d’una funció lúdica, la de crear univers imaginaris; i també catàrtica, la de submergir-se en aquests universos ficticis.
En els vídeos que hem vist a classe de la pel·lícula Smoke s’hi narra la mateixa història, però en dos formats diferents. Penso que el de la seqüència fílmica (el segon) hi pot haver més implicació emocional per part de l’espectador, ja que es veu pròpiament la història amb els sentiments dels personatges, i no només la narració d’aquesta història, més freda. Això comporta que un no ha de fer “l’esforç” d’imaginar-s’ho i d’aquesta manera pot ser més fàcil relacionar-hi les pròpies experiències viscudes. A més, el fet que el segon vídeo tingui música, el fa més emotiu.
-Temes: La narrativa de ficció treballa sobre els grans macrorelats de l'existència humana (vida i mort, amor i sexe, diners i poder). Un exemple d’història on hi apareixen aquests temes podria ser la tragèdia de Shakespeare Romeu i Julieta: és una història de dos joves enamorats que, a pesar de la oposició de les seves famílies rivals entre sí (diners), decideixen lluitar pel seu amor fins al punt de casar-se de forma clandestina; no obstant, la pressió d’aquesta rivalitat i una sèrie de fatalitats condueixen al suïcidi dels dos amants.
En la majoria de relats breus també apareixerà algun tema d’aquests, per tal de fer-los més atraients.
El valor educatiu de la ficció Des del punt de vista educatiu, la ficció pot ser un mitjà per apropar als infants a llocs, societats que no coneixen, a certs moments de la història, els pots ajudar també a comprendre diferents punts de vista, valors... tot això a través de les vivències dels protagonistes de la història.
En relació a la utilització d’aquests materials podem trobar varies pàgines dedicades a oferir materials i guies didàctiques. N’és un exemple el portal “Cine y Educación”: una de les seves propostes es treballar els valors de tolerància i solidaritat a través de la pel·lícula Bichos.
[1]Jean-Marie Schaffer (1952-…) (membre del Centre de Investgigacions sobre les Arts i el Llenguatge del Institut Superior de Ciències Socials de França): Perquè la Ficció? (1999)
Primer de tot m’agradaria comentar el vídeo de Diversitac. Trobo que pot ajudar a crear una visió crítica davant els informatius, ja que, des del meu punt de vista, no compleix el criteri d’objectivitat: a part de que només parla dels immigrants que arriben per mar, amb el titular “No paran de llegar” es posiciona, tracta la immigració com a una invasió, com a un fet negatiu; a més la cançó que hi ha de fons transmet prejudicis, quan diu que “té el rebedor ple de pobres” està titllant els immigrants de pobres; també els tatxa de pecadors, ja que la cançó demana disculpes al Senyor per aquest fet. Però, és un pecat buscar una vida millor? A més, les imatges que mostra són dures, no només es veu la típica patera, sinó que es mostra l’immigrant exhaust després del viatge. Diria doncs que són imatges que busquen el “morbo” de la situació.
Trobo molt positiu el fet sigui una activitat que parteixi d’un input (el vídeo) i a partir d’aquí els alumnes hagin de construir un nou producte (un article), i no només, per exemple, una fitxa sobre el vídeo, que seria lo més usual. D’aquesta manera el feedback és major. Els alumnes podran eliminar prejudicis, desenvolupar la capacitat crítica, i aprendre a crear propostes alternatives a través de les noves tecnologies.
Penso que és una activitat una mica complexa, però el fet de que el procediment estigui molt pautat elimina la dificultat que podria suposar.
A més, fa que cada membre del grup assumeixi un rol, que tots hi prenguin part.
Per últim, trobo positiu també que com a última fase es parli dels articles dels companys. Així el resultat de la feina no només el veu el professor, sinó que se’n assabenta la resta de la classe i en fan una reflexió.
Us deixo aquí un projecte que impulsa uns informatius pensats per a joves d’entre 8 i 13 anys. El què fan és agafar les notícies que ja s’han donat i les expliquen de manera que els nens les puguin comprendre.
Per escollir la notícia es basen en l’interés dels nens i en el critieri periodísitc de “conseqüències per a la població”.
Deixa clar que la seva voluntat no és “educar” sinó comentar i ubicar els fets noticiosos, o sigui, apropar la realitat als nens. Amb la intenció que aquests s’involucrin a la societat, i que la política no els hi sembli avorrida.
Un informatiu dedicat als infants i joves a nivell de Catalunya és l’Info K. Us enllaço una notícia d’aquest informatiu que parla de la immigració de manera objectiva. Tot i que sobre aquest tema també té notícies per conscienciar i eliminar prejudicis, una d’elles és aquesta.
He comparat les Vanguàrdies del 1963 al 2003, concretament de l’11 de setembre. He triat aquesta data, entre d’altres coses, perquè tenia curiositat per si es parlava de la Diada de Catalunya, de l’11-S d’Estats Units...
La comparació és en aquesta taula (si la cliqueu es veu més gran):
Criteris periodístics per seleccionar que un fet sigui notícia (treballats a classe):
-Excepcionalitat del fet: que el fet sigui poc habitual
-Conseqüències per a la població: serà notícia allò que afecti a moltes persones
-Rellevància dels personatges: un fet poc important que afecti a una persona molt coneguda pot ser notícia.
-Proximitat emocional: serà notícia perquè ha succeït aprop de on som o perquè les persones implicades ens són propers.
-Proximitat temporal: el què acaba de passar és més notícia que el què va passar ahir, encara que el què passés ahir tingués més importància.
-Existència d’imatges: en televisió si un fet té imatges té més possibilitats de ser noticia que un que no en tingui.
-Efecte agenda per reproduir temes importants en un moment donat.
Una “persona informada”, des del meu punt de vista, és qui sap què passa a on viu i també sap què passa a un entorn no tant proper.
Penso que és important estar informat ja que vivim en un món cada dia més globalitzat, on la informació és fa necessària per poder mantenir la interconnexió amb la resta de la comunitat. Si aquesta informació no existeix la comunicació es trenca.
I sobre què hem d’estar informats concretament? Doncs, a grans trets, sobre allò que ens afecti, ja sigui per bé o per mal.
Però ens pensem que estem informats pel sol fet de mirar els informatius d’una sola cadena de televisió. No pensem en la possibilitat de, per exemple, mirar dos telenotícies de diferents canals i contrastar la informació. Simplement, ens ho empassem, ho considerem vàlid i ens sentim satisfets, ben informats. Llavors sortim al carrer i parlem d’aquests temes amb els nostres amics, coneguts, companys de feina, pensant que sabem la veritat del món.
No hem d’oblidar, però, que els informatius no són neutres, tècnicament no es pot ser neutral, sempre existirà un mínim posicionament. Aquest posicionament té la intenció de “crear” opinió als espectadors, aconseguir que aquests pensin com els informatius que estant veient, per així sumar-se al seu grup, o al contrari, per a què s’adonin que pensen totalment diferent i es posicionin a l’altre bàndol.
Però és que a més, darrera dels telenotícies, en la majoria de casos hi ha manipulació. Manipulen la informació portant-la al seu terreny, i explicant-nos només el què els interessa, fins i tot creant “realitats” poc certes.
Us deixo un video d’un exemple de manipulació informativa de la Sexta:
Treure una frase de context i donar-li un altre sentit és molt fàcil... però pot portar conseqüències tals com la de que alguns pensin que es vol començar una guerra!
Per últim vull comentar que la majoria de notícies que ens transmeten són negatives, segurament perquè criden més l’atenció i venen més. És un bon justificant pel què fa a temes de mercat, però pel què fa al fet d’estar informat, penso que no. Tenim dret a estar informat d’esdeveniments agradables!
Tot i que la telerealitat té molta audiència, pocs espectadors reconeixen que miren aquest tipus de televisió. Molts diuen que no els hi agrada, però la veritat es que hi queden enganxats.
I com és que enganxa? Veure gent més desastre, més poc afortunada... que hom propi, enganxa. Veure gent que triomfa també, ja que fa pensar que hom pot obtenir èxit a la vida.
El fet que la telerealitat ensenyi i expliqui aspectes privats de la vida d’altres, es comparable al fet d’espiar als veïns, el qual és un fet mal vist. Per aquesta causa els espectadors els produeix vergonya dir que ho miren.
La teleralitat ha canviat el concpete de “ser famós”. Ara ser famós és fàcil, ser famós no té perquè voler dir haver fet grans coses. La definició actual de “una persona famosa” és una persona que molta gent coneix.
Si un adult mira telerealitat se suposa que distingeix realitat creada de realitat real, valgui la redundància. Però, què passa amb els infants? Són més vulnerables, pensaran que la realitat que presenten els mitjans de comunicació és la real... Quines mesures s’han de prendre? Penso que moltes més de les que hi ha actualment, començant perconservar l’horari protegit. Per tant estic proposant control. A més també, educació audiovisual: que quan el nen/a mira la televisió tingui un adult al costat per parlar del programa en qüestió, perquè l’adult li obri els ulls, el faci distingir entre muntatge i realitat, i el faci ser crític.
Us proposo un vídeo del programa "Mira'm bé", que està penjat al Blog de l'Edu3.cat. Està dirigit als més joves i explica què és la Teleralitat, té com objectiu, doncs, educar en la Comunicació audiovisual
També us proposo un blog que, al llarg de les seves entrades, es pregunta si és la tele que gira al voltant dels nens o si són els nens giren al voltant de la tele.
Som els espectadors que hem de dir fins a on volem arribar. Si veritablement no volem telerealitat, canviem de canal!
Ramon Breu[1]ens parla sobre la telerealitat. Exposa que, amb la telerealitat ha nascut un afany de mirar, llegir, saber de la vida privada de gent famosa i fins i tot de la gent del carrer, els quals estan disposts a exposar les seves misèries i alegries a milions de desconeguts.
El seu èxit es deu a que són productes de cost baix, capaços de generar molts ingressos publicitaris i de nodrir de continguts altres programes. Jo hi afegiria que una altra clau essencial de l’èxit és que han aconseguit una immensa audiència.
N’hi ha de molts tipus, de gent famosa, de rics, de futbolistes, d’aspirants a cantatns, de belles glòries de la cançó, de futuròlegs, etc.
Però tot no és tan real com aparenta semblar. Tot, absolutament tot, està preparat. En cap moment es produeix la pretesa espontaneïtat, ja que es manipulen les situacions a l’estudi de televisió. En el procés de muntatge sempre hi ha un filtre que tria què deixarà veure i què no. Si en aquest equip de producció hi ha males intencions, poden arribar a perjudicar molt al personatge en qüestió.
La producció juga amb la imatge i el so. Pel què fa a la imatge, la càmera pot permetre a l’espectador veure tot el pla, o també pot permetre només veure una part de l’escena. El què fa el primer recurs és no amagar res (aparentment). En el segon recurs, l’espectador se sent que s’està perdent alguna cosa. Aquest segon recurs aconseguir que el públic tingui curiositat per allò que passa on la càmera no enfoca, i així continuï mirant per veure si en algun moment pot saber què passa. A més, els moviments de càmera també transmeten continguts. Per exemple, un moviment ràpid de càmera transmetrà acció.
Pel què fa al so, també existeix una gran gama de possibilitats . Per exemple, actes o frases que es volen destacar s’acompanyen amb una sintonia que cridi l’atenció.
Tots aquests afectes poden acabar ridiculitzant la realitat, i els personatges, que s’estant mostrant.
En fi, que aquesta manipulació de la realitat acaba produint una "realitat" que supera la ficció...
Després d’haver vist el programa de Telemonegal (emès per Barcelona TV) i d’haver parlat a classe sobre el polèmic tema “Belen Esteban”, opino que el què ens venen com a Teleralitat no té res de real, sinó que és un muntatge de la realitat, o sigui pur teatre, amb el fi de vendre. En un moment donat entren a la vida dels espectadors personatges fins llavors anònims, els quals magnifiquen certes circumstàncies de la seva vida, esdevenen tema d’opinió pública, i tot d’una tornen a desaparèixer sense quedar en record de ningú. El més sorprenent és que el públic d’aquesta “teleralitat” sap que és espectacle, però tot i així ho continua mirant. D’aquesta manera l’espectador es consola veient que hi ha persones en pitjor situació que la seva. Aquesta gran mentida, doncs, crea (i manté) un negoci que mou grans quantitats de diners.
Però on queda la qualitat? On queda la idea de la televisió com a mitjà per educar? On queda la -per desgràcia- utopia de la cultura visual que permet accés autònom i il·limitat a fonts de coneixement?[1] On queda l’acord de l’equiparació de la qualitat als índex d’audiència?[2]
Avui en dia la premissa dels programes de televisió, sobretot pel què fa a la telerealitat és la següent: ”quant pitjor, millor”. Jordi Balló[3] explica que les grans productores audiovisuals han basat la seva fortuna empresarial en la degradació imparable de continguts i es justifica dient que si és així és perquè és el què vol el públic. Però on queden els principis? Una televisió no pot vanagloriar-se de la seva pròpia hipocresia!
[1] Postura que alava els efectes de la cultura visual, segons Xavier Laborda (professor de Lingüíistica a la UB). Crecer con medios electrónicos [2]Eva Pujadas (professora de Comunicació Audiovisual a la UPF): El concepto de calidad. Para todos los gustos. [3]Jordi Balló (professor de Comunicació Audiovisual a la UPF). El recurso a la infancia
Em dic Berta Iglesias, sóc estudiant de Pedagogia a la UB i el fi d'aquest bloc és reflexionar sobre temes de l'assignatura de Pedagogia dels Mitjans de Comunicació.
.jpg)
